Los domingos por el fútbol me abandonas

Si obrir la premsa d’ahir era una vergonya nacional, obrir la premsa d’avui és una vergonya valenciana. I m’ha vingut al cap aquella cançó que deia així:

Por qué, por qué… los domingos por el fútbol me abandonas
no te importa que me quede en casa sola.
no te importa
por qué, por qué… no me llevas al partido alguna vez!

Quizas quizás… tu me mientes al decir que vas al fútbol
es seguro que lo empleas como escusa
es seguro
quizás quizás… yo me entero alguna vez de la verdad!

Te seguiré y comprobaré si con otra vas,
no me engañarás
contigo iré y si no es así, tu verás…
con mama, mama, mama volveré!

Trobar-te amb el següent titular: «El Consell asume la deuda del VCF» i sentir-me enganyada tot va a una.

Em pregunto si el Consell no te ja prous deutes amb tot el que ell deu a tothom? És necessari «rescatar» un equip de futbol??

Espero que totes les amigues i amics que tinc que són valencianistes no s’ho prenguen a mal, però amb les necessitats que hi ha actualment en aquest greu moment de crisi econòmica que s’ha convertit en una crisi social hi ha que prioritzar el «rescat» a un equip de futbol (siga quin siga) a pagar per exemple les nómines dels serveis de la dependència de novembre i desembre de 2012 que encara no estan pagats? Es necessari prioritzar això davant la possible no disponibilitat de recursos per a pagar metges que portaria a tancar serveis d’urgències? Es necessari prioritzar això quant la Generalitat Valenciana deu diners des del 2009 per la subvenció del xec de vivenda? O prioritzar-ho davant les ajudes a emprenedors i autònoms? O prioritzar-ho davant tots els deutes del Pla Camps que encara deuen als ajuntaments? O prioritzar-ho i demanar que es pague en el Fons de Rescat del Govern Central?

No se, dieu-me exagerada, però crec que hi ha coses molt més importants que aquesta. I, per cert, el mal es diu Bankia. Ahí també que es depuren responsabilitats.

#Salvar400e i el SERVEF

Tornem a la casella de sortida i així ho farem totes les vegades que facen falta per a salvaguardar l’ajuda del Plan Prepara. Espero que el PP tinga clar que les condicions que ell mateix va redactar per a fer la primera pròrroga d’aquest Pla segueixen presents:

«El Real Decreto-Ley 23/2012, de 24 de agosto, prorroga el programa de recualificación profesional de las personas que agoten su protección por desempleo durante seis meses, con efectos desde el 16 de agosto de 2012, hasta el 15 de febrero de 2013. Esta medida supone un mecanismo de protección adicional justificado por la situación del mercado de trabajo español, por la que los destinatarios del programa reciben un  tratamiento individualizado y personalizado para su inserción laboral.»

Aquestos 400 euros suponen un ingrés necessari per a moltes families. I és molt misserable que ara, sis mesos després de fer una campanya per les xarxes socials per a exigir que es prorrogara aquest Pla estiguem a les mateixes i tinguem que demanar que es torno a prorrogar. Si el Govern governara pensant en les persones ja haguera tingut que anunciar la prórroga d’aquesta ajuda social.

Però pot ser podriem anar més enllà i no quedar-nos només amb el Pla Prepara. Pot ser ha arribat el moment de fer una proposta de revisió seriosa del SERVEF.

El SERVEF és un organisme autònom creat al 2000 i  adscrit a la Conselleria d’Economia, Hisenda i Ocupació. I té al seu càrrec l’execució de la política de la Generalitat Valenciana pel que fa a la intermediació en el mercat de treball, l’orientació laboral, la formació professional (ocupacional i, si s’escau contínua) i foment de l’ocupació.

Dintre de les funcions del SERVEF està dintre de l’àmbit de polítiques actives d’ocupació:  Impulsar, desenvolupar i executar els programes de creació d’ocupació entre els col · lectius de desocupats.

I ara bé la pregunta, el SERVEF serveix per al que realment ens diu la Decret pel que es fa formar?

Conec a gent amb més de dos anys a l’atur i que estan apuntats al SERVEF i ni li han avisat per a fer cap curs, ni li han cridat per a fer cap entrevista de treball ni res de res. I només fa falta llegir un poquet els periòdics i vore que s’han perdut 192 milions d’euros.

Hem d’exigir un SERVEF competent, que sabiga gestionar la seua propia capacitat per tal de fer cursos de formació per als desocupats, que siga capaç de gestionar i posar en marxa programes d’ocupació reals i capaç de gestionar tots els seus recursos (de capital i humans) d’una millor manera. Els desocupats valencians i valencianes, 574.939 persones (registre de novembre de 2012) volem que l’òrgan competent per a ajudar-nos a trobar feina faça les seues funcions i ens dono alguna esperança.

Els parats i parades que necessiten els 400 €, molts d’ells valencians i valencianes, volen un SERVEF que dono resposta a les necessitats dels ciutadans ja que per a aquesta raó va ser creat.

 

A la tasca!

Avui esmorzem amb infinitat de notícies de les eleccions autonòmiques d’ahir del País Basc i de Galícia, de les anàlisis, de la situació dels partits després dels resultats, alguns es capfiquen en demanar dimissions sense parar-se a pensar en què estaran fent ells mateixos per que l’organització en la que militen vagi cap endavant i no cap enrere.

És molt fàcil dir això de la culpa és dels de «dalt», però perquè hi hagi gent «dalt» ha d’haver gent «baix» i aquesta gent de «baix», els militants de base, som el nervi viu de qualsevol organització, de qualsevol partit polític. Si cada un de nosaltres ens preguntéssem si estem fent prou o el necessari, segurament la resposta en una gran majoria d’ocasions seria que no.

No hem d’esperar que els de «dalt» ens diguen el que hem de fer, perquè com a persones sabem el que hem de fer i sabem on hem d’estar.

Ahir llegia al company Jose Manuel Prieto una frase que comparteixo al 100% «o projecte d’alternativa o irrellevants per a sempre. Ningú ha dit que no fem tard …»

Per construir aquesta alternativa som necessaris tots i totes, i encara més gent. Així que a la tasca!.

Pd. Si no sabeu qui és Jose Manuel Prieto us recomano llegir el seu blog, sempre amb les paraules encertades per a cada moment.

30 anys d’Estatut d’Autonomia del País Valencià.

Avui el nostre autogovern, la nostra autonomia compleix 30 anys. 30 anys de camí que van començar molt abans.

A continuació us transcriuré la intervenció d’Agustí Mercé Castellano, primer alcalde de la democràcia al poble de Càlig, paraules que estan reflectides a  l’acta de la sessió extraordinaria del ple de l’Ajuntament de Càlig del 28 d’agost de 1979.

Els regidors que formaven aquella corporació eren el PSOE: Agustí Mercé Castellano, Carlos Adell Bayarri, José Morera Monroig, José Llorens Aleu i Joaquin Borrás Sanz. Per l’UCD: José R. Gumbau Zaragozà, Vicente Gascó Querol, Joaquin Conesa Querol i Vicente Querol Lacruz.

 Estan en castellà i les vaig a transcriure tal com estan. I són les següents:

SOLICITUD DEL DERECHO A LA AUTONOMIA DEL PAIS VALENCIA. Siguiendo el orden del día, toma la palabra el Sr. Alcalde-Presidente para manifestar que el objeto principal de la sesión, que se está delebrando, es el asunto que se va a discutir sobre la petición del derecho de autonomía del País Valencià, y consecuentemente realiza la siguiente propuesta:

Considerando, que razones históricas, culturales, económicas y otras que de diversas clases han venido a determinar que el País Valenciano como pueblo diferenciado dentro de nuestra comunidad nacional y unido por vínculos solidarios con el resto de los pueblos que forman el Estado Español y que esta realidad diferenciada, no tiene duda a pesar de pasados efectos centralistas políticos y culturales, como la misma subsistencia de la cultura propia a lo largo de años tan difíciles demuestra y acredita suficientemente esta personalidad diferenciada que ha sabido mostrar indeclinable merced a al voluntad de nuestro pueblo.

Considerando, que es sumamente deseable un acercamiento de los centros de decisión de los poderes públicos a los ciudadanos, sobre los cuales se ejerce la acción política y administrativa de la misma forma que se hace  imprescindible la más amplia autonomía municipal, hacia la necesidad de dotar al País Valenciano de sus propias instituciones políticas y autonómicas.

Considerando, que el artículo 2º de la Constitución Española reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de todas las regiones  que integran el Estado Español, así como la solidaridad entre todas ellas, y que el artículo 143-2 del mismo cuerpo legal superior establece que la iniciativa del proceso autonómico corresponde, entre otros Órganos, a las dos terceras partes de los censos electorales de cada provincia  y que, así mismo el artículo 151 de la mencionada Constitución establece los criterios a observar en la redacción y aprobación del necesario Estatuto de autonomía.

En su virtud, el Alcalde que suscribe propone la adopción del siguiente acuerdo:

1.  Afirmar el sentimiento autonómico del Ayuntamiento de la Villa de Càlig y adherirse formal y solemnemente al inicio del proceso autonómico que podrá dotar al País Valenciano de las instituciones básicas que configuran una autonomía política real:
   1. Un Parlamento del País Valenciano.
   2. Un Tribunal Superior de Justicia del País Valenciano.
   3. Un Gobierno del País Valenciano.
2. Pedir a los partidos políticos y a los parlamentarios que sea consecuentes con los compromisos adquiridos, prescindiendo de cuestiones secundarios y de rentabilidades políticas de partido, que centren su atención sin demoras innecesarias en la elaboración del citado Estatuto, para el que la Corporación Municipal de Càlig, ofrece su más amplia colaboración.
3. Hacer uso de la facultad reconocida en el apartado 1º del artículo 151 de la Constitución que cumple el requisito que exige la disposición transitoria 2º de dicho cuerpo legal, y de acuerdo con lo dispuesto por el Consell del País Valenciano el el Decreto de 9 de enero de 1979, de pedir expresamente, y de manera solemne, que el País Valenciano se constituya en comunidad autónoma, de conformidad con lo dispuesto en el artículo 151 y concordantes de la Cosntitución Española.

Terminada la exposición del Sr. Alcalde, se pasa el asunto a votación nominal, votando a favor de la propuesta del Sr. Alcalde los señores D. José Llorens Aleu, D. Carlos Adell Bayarri, D. José Morera Monroig, D. Joaquín Borrás Sanz y D. Agustín Mercé Castellano, haciéndolo en contra los señores D. José R. Gumbau Zaragozá, D. Joaquín Conesa Querol, D. Vicente Gascó Querol y D. Vicente Querol Lacruz por lo que siendo mayoría los votos a favor queda aprobada la propuesta en la forma expuesta.

Per cert, UCD va manifestar que estava a favor de demanar l’autonomia però no que siguera País Valencià i per això va votar en contra.

Doncs bé, estic segura del que ara els regidors socialistes que ens van representar a aquella primera legislatura democràtica estarien i estan  d’acord amb mi amb que tenim que seguir defensant l’autogovern, en que tenim que criticar el mal ús de les institucions autonòmiques que està fent el PP i de que el PSPV te que ser l’abanderat en fer propostes que facen eixir al nostre País Valencià de la crisi institucional, social i política que estem patint.

Les nostres arrels històriques, llingüístiques, culturals i econòmiques són les que ens fan forts, hem de donar un impuls a totes elles. Per que com cantava Raimon: «Qui perd els orígens, per la identitat».

Més assessors que càrrecs públics.

Últimament estem vivint el que jo vaig a denominar una “demonització” dels polítics. Sempre he cregut  que la política és l’instrument que tenim per a millor la societat en la que vivim.

La política municipal, eixa que et fa saber els problemes dels teus veïns i veïnes, eixe que et fa solucionar xicotets “problemes” a persones que tenen nom i cognom, a les que coneixes de tota la vida, eixa política que fa tindre alegries –la majoria- i tristeses –quant no surten les coses com vols-

Aquestes setmanes hem assistit a com la Cospedal, presidenta de Castella la Manxa i secretària general del PP, proposa eliminar la meitat dels diputats autonòmics i el seu salari. El parlament castellà manxec té actualment 49 diputats i volen reduir-lo a 25. Mentrestant aquesta dona te 24 assessors als que destina 900.000 euros. I ara és quant algú hem dirà i el PSOE que feia. Als pressupostos que he trobat destinava a assessors 300.000 euros. Una tercera part del que la Cospedal. Ella diu que llevant-los el salari als diputats estalviarà 1 milió i mig d’euros però també ha dit que rebran una compensació per assistència als plenaris i comissions i tenint en compte l’augment de despeses d’assessors populars la mesura només és pura demagògia barata.

Però no fa falta anar tant lluny. Ens quedem a la província de Castelló que d’aquestes “malifetes” en podem trobar unes quantes.

La Diputació de Castelló té 27 diputats. El PP té 18 diputats provincials i 28 assessors; el PSPV-PSOE té 8 diputats/des i 3 assessors i el BLOC té 1 diputat i 2 assessors. És fàcil traure la mitja el PP té 2,33 1,55 assessors per diputat (un error al dividir), el PSOE té 0,375 assessors per diputat i el BLOC té 2 assessors per diputat.

Ara mirem assessor/a per assessor/a:

Ser jove al nostre país és una odissea.

Amb les últimes mesures aprovades pel govern de Mariano Rajoy cada vegada és més complicat ser jove al nostre país.

La primera gran mesura aprovada pel govern popular en pro de la joventut va ser a finals del 2011. En aquell moment van eliminar la Renda Bàsica d’Emancipació. L’Executiu no va renovar en aquell moment l’ajuda de 210 euros al lloguer per a joves entre 22 i 30 anys i que segons dades del propi ministeri després de quatre anys en vigor havien pogut «gaudir» un total de 301.254 joves usuaris.

La segona gran mesura del govern popular de Rajoy pel que fa a joventut es refereix va ser a la Sanitat: si ets jove major de 26 anys i no has treballat no tens dret a Sanitat. El Ministeri de Sanitat deia que no s’havia de tenir cap problema, que la seva assistència la tindran garantida però en cap moment van dir que aquesta «assistència garantida» hauria de ser pagada posteriorment pel pacient.

Les últimes setmanes hem conegut alguns casos en què joves que es van pròximament d’Erasmus no estan aconseguint la cartilla sanitària europea perquè els seus pares estan en atur.

La tercera mesura en pro de la joventut té a veure amb l’Educació. Augment de les taxes universitàries i també enduriment de les condicions per a l’accés a les beques. Dos factors que haurien de ser correlatius i no correlatius al revés com ha fet el PP.

I l’última notícia ens ha arribat amb la renovació del Pla Prepara. No es pot ser jove, haver perdut la feina, no trobar cap altre ia sobre viure amb els teus pares perquè no tens capacitat per emancipar.

Aquestes són les solucions que el PP ha posat en marxa en els últims mesos per aconseguir allò que insistentment ens va repetir durant la campanya electoral: El primer, l’ocupació. De veritat es creuen que amb aquestes mesures ajudaran a la societat espanyola, als joves espanyols, a sortir de la crisi?

Podrien començar per fer retallades equitatius en totes les partides com per exemple en la partida per a l’Església.

Moments

I es que necessitava un moment de tranquilitat…pensant en tot el que queda per fer i tot el que farem.

Que pasaría si…

Paso a copiar aquí una entrada de Escolar.net. Artículo para leer con detenimiento y que hace que pensar!!!!!

Se pregunta Zapatero qué titulares habríamos leído en la prensa si el giro histórico de Batasuna se hubiese producido con Aznar de presidente. Es una cuestión fácil de contestar, sin necesidad de demasiados futuribles. Basta con ir a la hemeroteca y revisar lo que decía la prensa libre (y una, y grande) cuando era Aznar quien parecía rozar el fin de esa ETA a la que llamaba “Movimiento Nacional de Liberación Vasco”. Editorial de El Mundo, 4 de noviembre de 1998: “Otro valiente paso de Aznar hacia la paz”. Editorial de ABC: “Horizonte de esperanza”.

Pero este interesante ejercicio periodístico –cambie de partido al sujeto de la noticia e imagine el titular resultante– se puede practicar casi a diario en esta España nuestra, cuya pluralidad política tan bien refleja el dial de la TDT. Siete ejemplos recientes, y seguro que me dejo otros tantos.

1. ¿Qué escucharíamos en las tertulias si, en lugar de Rato, fuese Solbes el ex director gerente del FMI al que una auditoría internaculpase de no haber visto venir la crisis mundial por su “exceso de confianza”?

2. ¿Qué no se hubiera dicho si, en vez de Cascos, hubiese sido Guerra quien montase una escisión del PSOE en Andalucía?

3. ¿Qué habrían titulado si Zapatero, como líder de la oposición, hubiese duplicado el sueldo del presidente Aznar?

4. ¿Qué opinarían de un alcalde progresista que hubiese endeudado a su ciudad en cifras comparables a las de Gallardón?

5. ¿Qué sería de cualquier presidente autonómico que fuese imputado por soborno como Francisco Camps?

6. ¿Qué pasaría con la carrera de cualquier líder político o sindical distinto de Rajoy que ante la pregunta de “qué haría para crear empleo” su mejor respuesta fuese que no entiende su propia letra?

7. ¿Qué diría la derecha si, en vez de Mayor Oreja, fuese el portavoz del PSOE en Europa quien acusase una y otra vez al PP de ser “aliado potencial de ETA”?

El abuelo

Aquest matí he estat a casa els iaios, perquè sempre serà casa els iaios, en la iaia Carmen, mirant fotos, llegint poemes, i plorant emocionant-mos.

Us deixo aquesta poesia, escrito pel iaio ja fa uns anys, que es titula «El Abuelo»

Un cigarrillo en los labios

con los ojos entristecidos,

en un banco del paseo

piensa en sus nietos e hijos.

Recuerda, cuando era joven

y, como aquello ha pasado

y se vé, como sus nietos,

mucho antes de ser casado.

De, como se va pasando

el placer de juventud

como, el cuerpo va perdiendo

llegando a la quietud.

Ilusiones que tuviera,

algunas, llegó a alcanzar,

y piensa, en las otras muchas,

que ha dejado pasar.

Pero, aunque se conforme

de lo que ha llegado a ser,

lo qeu por él le sienta

es, no poderse valer.

Aunque su cuerpo es viejo

su espíritu, le hace ver

que, aún puede, muchas cosas,

en ese mundo, hacer.

Dar ejemplo a sus nietos,

sus memorias escribir,

con sus poemas y versos

enseñarlos, bien vivir.

Con cariño y con amor

y, que a él, le dan consuelo,

es, lo que mejor desea

Dar a sus nietos…. su abuelo.

El quart pilar de l’Estat de Benestar

La majoria de gnet sap que l’aprovació de la llei de la Dependència ha creat un nou dret de ciutadania al nostre Estat: El dret de les persones depenents a ser ateses per l’Estat en les seues necessitats bàsiques. I s’ha convertit en el quart pilar de l’Estat de Benestar:

1. Sanitat
2. Educació
3. Pensions
4. Dependència

Actualment, l’atenció d’aquestes persones depenents recau, majoritàriament en les dones, normalment de la mateixa familia, quant hi ha manca de recursos per a poder contractar cuidadores externes o ingresar als depenents a una residència. Com a conseqüència d’això sorgeixen dos realitats:

• la dificultat de la dona per a realitzar els seus projectes de vida, i;
• una clara desigualtat per raó de renda.

La finalitat de la llei, que va nèixer l’any 2.006, era i és donar a cada persona depenent el tractament adequat, sense excloure a ningú. La llei regula prestacions econòmiques directes a les persones depenents o l’ingrés i assistència en institucions i residències adequades. Es contemplen ajudes econòmiques a favor dels familiars que es facen càrrec de les persones depenents i diverses activitats formatives complementàries.

El retràs de l’aplicació de la Llei de Dependència es deu principalment a una incorrecta actuació per part de les autoritats autòmiques que no fan funcionar adequadament les matèries que són de la seua competència.

La irresponsabilitat de Govern Valencià.

Ens hem acostumbrat a vore al Consell a sortir sempre dient que el Govern d’Espanya el discrimina.

L’any 2.009 a la Comunitat Valenciana s’han tranferit 97’8 milions d’euros exclusivament per a dependència i els PGE per a 2.010 la dotació s’incrementa un 35’9 %.

Davant aquestes dades, la desidia del PP, que té com a resultat els següents titulars:

Informe anual 2.008 del Defensor del Poble: la Comunitat Valenciana i Madrid superen el 50% de les reclamacions per la llei de dependència. La Comunitat Valencia 4.000 queixes.

Silenci administratiu possitiu.

La voluntat de la Generalitat Valencia d’obstaculitzar l’aplicació de la Llei i impedir la millora en el tractaments dels dependents queda clara amb la reforma portada a terme per la mateixa de les conseqüències del silenci administratiu en la resolució de les sol·licituds dels dependents.

La posició inicial de la Generalitat Valenciana davant aquestes sol·licituds va ser la de no atendre-les, deixar-les morir en el calaix. Dins que de cop i volta va descobrir que, en aplicació de la legislació estatal, el transcurs del termini sense dictar resolució conduïa a la conclusió legal que la petició havia estat estimada. És el que es coneix com a silencia administratiu positiu.

La reacció de la Generalitat va ser modificar la legislació valenciana perquè el silencia administratiu tingués efecte negatiu i de rebot, de la sol·licitud. I quan el Defensor del Poble va recórrer davant el Tribunal Constitucional aquesta modificació i en previsió que aquest Tribunal pogués dictar sentència favorable al recurs, va portar a terme una modificació d’altra llei en el mateix sentit, que el silenci administratiu tingués resultat negatiu, amb l’objecte que, en cas de perdre vigència la primera reforma, s’apliqués aquesta segona.

És clara la determinació de la Generalitat, que no s’aplique als dependents la llei i per a això ni dota dels equips avaluadors adequats, ni permet que la inactivitat administrativa beneficio als dependents.