M’agrada que les nostres tradicions i costums passen de pares a fills i de mares a filles com la cosa més natural del món. I aquestos dies, a Càlig, al meu poble, són dies de tradicions, tradicions que envolten els dies de Pasqua.
Avui, com tots els anys, a casa s’han fet farinoses. (Ja vaig escriure un post a l’any 2008 i aquestes dates sempre recibeix moltes visites).
I ara estic contenta. M’alegra molt vore pel facebook que som moltes calijones (i també calijons) que avui, i com tots els anys, ens posem «manos a la masa» i seguim les tradicions del nostres grans: fer farinoses.
La meua germana «con las manos en la masa»
En el nostre cas, les ametles són de les nostres, d’aquelles que al mes de setembre vam anar a replegar (i que tant poc m’agrada), trencades per natros mateixos (en aquest cas pel papa), hem fet la confitura (ametla i cabell d’àngel) o l’hem comprat (el xocolate).
Ens hem alçat prompte i a les 7 del matí ma mare, ma germana i jo ens hem posat a fer la massa (batre els ous, afegir l’oli, el sucre, la ralladura de la llima, el llevat i la farina). Nosaltres fem el que aquí al poble es coneix com «la taseta», hi ha qui la massa la fa de «pandurmiendo». Saps d’un any per a l’altre quantes peces sortiran. Natros estem abonades al 39!. Després deixar que la massa «pujo» i després a seguir en el procés: empolvorar la taula en farina, agafar les boles de massa que ha fet la mama, allissar la masa, omplir-la de confitura, tancar la farinosa i que et quedo ben llustrosa, que pujo un poquet pintar-la d’ou, un poquet de sucre i al forn 10-12 minuts i traure-les i empolvorar-la en sucre i estar impacient per probar la primera.
Enguany la iaia ha estat, ens ha acompanyat, però la malaltia ja no la deixa fer res, ella ens mirava, atenta, com donant el seu vist-i-plau a que les seues netes ajudaren a la seua filla a fer les farinoses.
Farinosa d’ametla
Penseu el que vulgueu però aquestes xicotetes coses són les que m’agraden del meu poble, són les que m’identifiquen amb el meu poble, orgullosa de les tradicions i costums calijones.
Com diria Miguel Hernández, al que avui fa 71 anys que el van assassinar:
Vientos del pueblo me llevan,
vientos del pueblo me arrastran,
me esparcen el corazón
y me aventan la garganta.
Arrels 