Pensant en veu alta.

Us poso un post que vaig escriure fa 3 mesos, després del Comité Nacional on es va convocar el Congrés Extraordinari de JSPV que em celebrat aquest cap de setmana.

Possiblement algú pensarà que ara no és el moment de publicar-lo, que el seu moment era fa tres mesos. Però en aquell moment i degut al paper que s’em va encomanar per a aquest procés vaig decidir que el publicaria el dia després del nostre Congrés, així que aquí esta.

 

Probablement aquest cap de setmana he viscut els moments més tristos des de que formo part de JSPV.

Com vaig dir l’altre dia a la presentació de JSPV Almassora, porto 10 anys militant en aquesta organització i com tots he començat sent una militant de base i recordo com si fora ara mateix la meua primera escola d’estiu que es va celebrar a la Universitat d’Alacant (vaig anar amb Ruben i amb Carlos Fernández, després d’acabar un Consell de Govern de l’UJI).

Recordo, aquella meua primera experiència el col·loqui que es va obrir de perquè erem socialistes. Tots vam caure en els tòpics de sempre i com jo sempre dic, a vegades no es pot expressar millor el que es ser socialista, perquè ser socialista és un sentiment.

El passat divendres la CEN de JSPV en reunió d’Executiva va acordar per unanimitat dels membres, convocar el dissabte el Xè Congrés Nacional de JSPV en caràcter d’Extraordinari per al proper 25 d’abril.

Arribar a aquest punt no ha sigut fàcil per a ningú i més quant durant aquestos 14 últims mesos hi ha hagut gent que hi ha ficat més interés en la crispació que en la col·laboració. Crec que som suficientment adults per a saber que el temps a cadascú el posa al seu lloc i que la vida és molt sàbia.

Possiblement açó haguera continuat si, i entono també el “mea culpa”, tots (i quant dic tots em refereixo als 25 membres de la CEN) haguessem treballat més per l’organització. Si cadascú dels 25 haguera fer un poquet més les coses hagueren anat millor. No em val que es personifico la culpa amb una persona, del primer fins a l’últim, tots tenim part de culpa.

Mai a aquesta direcció se li ha donat ni un minut de respir, ni de recolzament, sempre se l’ha anat atacant sistemàticament des del mateix moment que va ser elegida (recordeu la gent que deia que havia pucherazo i que diumenge ho vam poder tornar a llegir a un periòdic).

Si es feia una cosa, perquè es feia, i si no és feia perquè no és feia. Dona ràbia, però que em de fer.

Dissabte se’m va encarregar una tasca a la que espero estar a l’altura. No crec que siga plat de bon gust per a ningú presidir una comissió organitzadora per a la celebració d’un Congrés Extraordinari, però tant jo com la resta de companys als que se’ns ha encomanat aquesta tasca esperem estar a l’altura de les circumstàncies.

Crec que parlo en nom dels 9 si dic que esperem passar el més desapercebuts possibles perquè aixó significarà que tot esta anant com toca i que les coses s’estan fent bé. Dintre de dos mesos tindrem una nova direcció que tindrá il·lussió, ganes de treballar, sensatesa i força.

Només desitjo que aprenga dels errors del passat i que es caiguen en els mateixos.

Ara a treballar!!!

Escrit del dia 23 de febrer de 2.009

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s