La Tertúlia- Lo Rastre Abril 30, 2008
Fa uns quants dies que no escric i la veritat, no es per falta de ganes, si no de temps. Bé,… crec que la paraula és atrafegada, perquè no he parat.
Divendres passat vaig anar a la tele, a la Tertúlia de Maribel López. Estava prou nerviosa, però crec que va sortir prou bé. Volia dir més coses de les que vaig dir, però un altra vegada serà. Podeu vore l’entrevista fent clic aquí (gràcies Quique, per pujar-lo a la xarxa). Per als que no ho coneixeu, la Tertúlia és un programa que fan en directe els divendres a la vesprada a la televisió comarcal (Canal 56). La veritat és que només coniexia en persona a Teudo (va ser el meu professor de Filosofia a l’Institut), a Maribel i a Sergi de vore’ls per la tele, i a Josep Espiell, no el coneixia. Vam quedar per a dinar i això va suposar una tranquilitat per a la que us parla, perquè al menys ja vam estar parlant i pareixia que la Tertúlia fora la xerradeta de després de dinar fent un café. Em va passar l’hora i mitja volant i va ser una experiència grata. Moltes gràcies a l’Executiva Comarcal del PSPV Ports-Maestrat, per pensar en mi per assistir-hi com a contertulia.
El cap de setmana passat també va ser mogudet. Ja se que us he parlat en reiterades ocasions de l’Associació Cultural Lo Rastre, però es que el cap de setmana es realitzaven les últimes jornades de MÉS ART. 4 caps de setmana intensos, plens d’exposicions, xerrades, concerts, representacions,… on els membres de l’Associació hem posat molt d’ènfasi i molta voluntat. Agraïr des d’aquí a tota la gent que d’alguna o d’altra manera a col·laborat. Per supost als que ens han cedit les seues exposicions… sense ells no haguesem pogut fer res. Als músics que ens van delectar amb la seua música. A Javier Sanz, membre de Bombers Sense Fronteres, per la seua xerrada sobre Nicaragua i contar-nos la seua experiència en aquella terra. A Tomàs Camacho, Joaquin Monroig i al Grup Poètic Espinela per fer-mos gaudir de la poesia. Va ser uns dels actes amb millor acollida de totes les jornades culturals. I també moltes gràcies a Ruben, Agustín i Ximo, per fer-mos riure amb l’obra de teatre ARTE (el blanc és blanc i punt). I sobre tot, moltíssimes gràcies als que heu participat en algun dels actes assistin-hi.
Us poso una de les poesies que Joaquin Monroig, és a dir, el meu iaio, va llegir al recital. (lo millor és escoltar-lo)
PUESTA DE SOL
Tarde tranquila de primavera
De nubes, limpio el cielo está
Allá en lo alto, ya de caída.
El Sol, radiante, bajando va
Se está acercado a la despedida
Allá a lo lejos, al horizonte
A ras del suelo, unas nubes hay
Como esperando, con gran deseo
Que el astro llegue, para arroparle,
entre sus brazos, con gran afán.
Muy lentamente se va acercando
Y cuando llega a su interior
ellas, le acogen entre sus brazos
Él, da las gracias con su calor
Y se iluminan con su color.
Aquellas nubes, descoloridas
que, como lecho, esperando están
En el momento, que el Sol acogen
Muchos colores, reflejarán
¡Qué vista, hermosa, allí refleja!
¡Alegra el alma; da ilusión!
Al contemplarlo, con su belleza,
llena de gozo el corazón.
Espectáculo, que observas,
con un intenso arrebol,
Es… fenómeno del cielo
Es… una puesta de Sol
I demà celebrarem l’1 de Maig, el dia del Treballador, com sempre, passant el dia amb els companys del Partit, organitzant un bon dinaret. Ja us contaré…
